 |
| Foto: Blog de Mila Arcarons |
Hai unhas semanas, facendo un repasiño aos xornais dixitais, atopei un artigo de Júlia Otero en El Periódico de Catalunya no que a Júlia dicía o evidente: que comparar os escraches co nazismo era unha burrada premium. Pero o orixinal era o recurso argumentativo: basicamente recomendaba ler o libro sobre a vida de Neus Català (resistente en Catalunya e en Francia e supervivinte de campos de exterminio nazis) antes de botar a lingua a pacer chea de veleno e sen xeito.
Entón engadín ese libro, "Un cel de plom", á miña "lista de desexos" de Amazon. Algúen consultou furtivamente esa lista. E agora estou devorando o relato dunha muller máis forte que todos os exércitos invasores xuntos.
Curiosos fíos condutores. Partindo dunhas declaracións tan ridículas e desprezábeis como as dos nazitodólogos e os etatodólogos cavernarios, cheguei até a lectura dun libro que me está a transmitir un optimismo a proba de bombas. Neus relátanos, novelada por Carme Martí, o sufrimento máis desgarrador e destrutivo que unha persoa pode sufrir. Porén, o que respiro cando leo as súas desventuras é enerxía, capacidade de cambiar o que nos rodea, resistencia, solidariedade, optimismo, loita por un futuro mellor, individual e colectivo.
Os tempos son difíciles e inxustos, pero temos tantos camiños por construír, tanto Sol a nos iluminar, tanta choiva de primavera, que o mellor que podemos facer e armarnos de valentía e optimismo crítico, e adiante.
Fa algunes setmanes, fent un repàs als diaris digitals, vaig trobar un article de Júlia Otero a El Periódico de Catalunya on la Júlia deia una evidència: que comparar els escarnis amb el nazisme era una rucada premium. Però l'original era el recurs argumentatiu: bàsicament recomenaba llegir el llibre sobre la vida de Neus Català (resistent a Catalunya i a França i supervivent de camps d'extermini nazis) abans de parlar sense criteri i amb la llengua plena de verí.
En aquell moment vaig afegir aquell llibre, "Un cel de plom" a la meva "llista de desitjos" d'Amazon. Algún va consultar furtivament aquella llista. I ara estic devorant el relat d'una dóna més forta que tots els exèrcits invasors junts.
Curiosos fils conductors. Partint d'unes declaracions tan ridícules i menyspreables com les dels nazitodòlegs i els etatodòlegs cavernaris, he arribat a la lectura d'un llibre que m'està transmetent un optimisme a prova de bombes. La Neus ens relata, novelada per Carme Martí, el patiment més esfreidor i destructiu que una persona pot patir. I, tanmateix, el que respiro quan llegeixo les seves desventures és energia, capacitat de millorar el que ens envolta, resistència, solidaritat, optimisme, lluita per un futur millor, individual i col·lectiu.
Els temps són difícils i injustos, però tenim tants camins per construir, tant de Sol iluminant-nos, tanta pluja de primavera, que el millor que podem fer és armar-nos de valentia i optimisme crític, i endavant.
