Tedes que probalo. Para un eganchado ás redes sociais coma min, deixar Facebook produce vertixe, euforia, desconcertamento e mesmo cegamento dos ollos polo brillo da luz ao saír ao exterior, como ocorría naquel mítico capítulo dos Simpsons onde apagaban a tele e descubrían a rúa.
Hai grandes precursores de deixar Facebook, aos cales me enorgullece imitar: o primeiro (e quizais o máis valente, porque o fixo cando Facebook estaba en pleno boom) foi o Berto Romero. No seu blogue (berto.tv), relatouno como "chantaxe emocional 2.0" e tamén falou de Twitter e Facebook nunha entrevista en Visto Lo Visto.
O segundo deixador-de-Facebook ilustre, polo menos no que ás miñas referencias se refire, é o señor Martin Pawley. Se buscásedes cun Google imaxinario na miña cabeza as palabras "cinema Galiza" atopariades a Martin Pawley. O seu blogue Sinais de vida é tan interesante que podo xustificar o abandono de Facebook só como método para ter máis tempo para ler os seus artigos.
Porque diso se trata. Aínda que este artigo poida quedar un pouco desanxelado por ser comezado antes das vacacións e rematado ao final delas, onde quero chegar é a que o tempo non é infinito. Sabémolo. E quero dedicar moito máis tempo e agarimo do que lle dediquei últimamente a ler blogues, a ler libros, e tamén a escribir na Ouriceira. E se podo, como dicía, quero deixarme deslumbrar máis pola luz que atravesa as árbores e polas conversas que se oen ao lonxe. Quero dicir: alimentar a Rede con experiencias físicas máis que encher o baleiro físico con experiencias en Rede. Coherente até onde permita o corpo, claro.
P.D.: Até novo rumbo, os artigos da Ouriceira autopublicaranse en Twitter e en Facebook (vía Twitter), o que non quere dicir que estea activo en ningunha das dúas redes. Si, xa, a quen lle importa?
Ho hauríeu de provar. Per a un penjat de les xarxes socials com jo, deixar Facebook produeix vertigen, eufòria, desconcert i fins i tot enlluernament per la lluïsor de la llum en sortir a l'exterior, com en aquell mític capítol dels Simpsons on apagaven la tele i descobrien el carrer.
Hi ha grans precursors de deixar Facebook, als quals m'omple d'orgull imitar: el primer (i potser el més valent, perquè ho va fer quan Facebook es trobava en ple boom) va ser Berto Romero. Al seu bloc (berto.tv), ho va relatar com "xantatge emocional 2.0" i també va parlar de Twitter i Facebook en una entrevista a Visto Lo Visto.
El segon deixador-de-Facebook il·lustre, almenys pel que fa a les meves referències, és el senyor Martin Pawley. Si busquéssiu amb un Google imaginari al meu cap les paraules "cinema Galiza" trobaríeu en Martin Pawley. El seu bloc Sinais de vida és tan interessatnt que puc justificar l'abandonament de Facebook només com a mètode per tenir més temps per llegir els seus articles.
Perquè d'això es tracta. Encara que aquest article pugui quedar una mica desfilat per haver estat començat abans de les vacances i acabat després, allà on vull arribar és a l'evidència que el temps no és infinit. Ho sabem. I vull dedicar més temps i cura del que li he dedicat últimament a llegir blocs, llegir llibres, i també a escriure a l'Ouriceira. I si puc, com deia, vull deixar-me enlluernar més per la llum que travessa els arbres i per les converses que se senten en la llunyania. Vull dir: alimentar la Xarxa amb experiències físiques més que omplir el buit físic amb experiències en Xarxa. Coherent fins a on ho permeti el cos, és clar.
P.D.: Fins a nou rumb, els articles de l'Ouriceira s'autopublicaran a Twitter i Facebook (via Twitter), la qual cosa no vol dir que estigui actiu a cap de les dues xarxes. Sí, ja, a qui li importa?
