Tres motivos máis para continuar co #15M | Tres motius més percontinuar amb el #15M.

En forma de collage de vídeos.

É o momento | És el moment

É o momento de xuntar todas as forzas e enerxías das que estamos a favor da xustiza social. Cada un ten que atopar a forma da súa peza e temos que encaixar todas.

En Galiza sabemos o que é vivir baixo un mal goberno. Conseguimos superalo moitas veces e volverémolo facer. Estamos a volver facelo.

A transformación é lenta mais inevitábel. Paciencia, dignidade e tempo, non necesitamos máis.

Ánimos a Galiza, a Catalunya, ao País Valencià, ás Hespanhas, a todo o mundo.

És el moment d’ajuntar totes les forces i energies dels qui estem a favor de la justícia social. Cadascú ha de trobar la forma de la seva peça i hem d’encaixar-les totes.

A Galícia sabem el que és viure sota un mal govern. Ens hem en sortit moltes vegades i ho tornarem a fer. Ho estem tornant a fer.

La transformació és lenta però inevitable. Paciència, dignitat i temps, no necessitem més.

Ànims a Galícia, a Catalunya, al País Valencià, a les Espanyes, a tot el món.

 

Comezar, continuar, gozar | Començar, continuar, gaudir

Son moitas ás veces na vida que comezamos un proxecto con ilusión e pouco a pouco imos perdendo a enerxía, a continuidade, a forza.

A miña relación coa escritura (con toda a modestia), ten moitas veces eses riscos, no sentido de trazos. Así tamén a guitarra, así tamén a piscina.

Teño o descaro de escribir sobre sensacións que seguramente só me interesan a min. E de escribir co ritmo palábrico perdido por causas aínda non ben definidas.

Entón chegan eses momentos nos que collo novos azos e decátome de que aquí, na Ouriceira, no Xabre, hai un cacho de min, un cacho que me gusta.

E decido concentrar as miñas ilusións aquí e nas outras pegadas que me permitirían camiñar mesmo se estivese cego.

Continuamos, gozamos.

P.D.: Decidín que o meu espazo está aquí, na Ouriceira, por se alguén lle interesa.

 

Molts cops a la vida comencem un projecte amb il·lusió i mica en mica anem perdent l’energia, la continuitat, la força.

La meva relació amb l’escriptura (amb tota la meva modèstia), té moltes vegades aquests trets, aquells que defineixen, no aquells que es disparen. Així també la guitarra, així també la piscina.

Tinc la barra d’escriure sobre sensacions que segurament només m’interessen a mi. I d’escriure amb el ritme paràulic perdut per causes encara no ben definides.

Llavors arriben aquests moments en que agafo nova empenta i m’adono que aquí, en A Ouriceira, al Xabre, hi ha un tros de mi, un tros que m’agrada.

I decideixo concentrar les meves il·lusions aquí i a les altres petjades que em permetrien caminar fins i tot si estigués cec.

Continuem, gaudim.

P.D.: He decidit que el meu espai està aquí, a l’Ouriceira, per si a algú li interessa.