Unha clave | Una clau

Foto: madeira_de_uz en Flickr

Moitas análises dos resultados do 1-M lin nestes días. Hoxe mesmo Xabier Vázquez Pumariño dálle un bo repaso ao Bipartito. Eu podía entender perfectamente por qué baixou o apoio ao PSOE-BNG. O que me custa máis entender é cómo raios o PP mantivo os seus votos (e sube nas cidades, o futuro de Galiza!).

Tiven até hoxe a sensación da existencia dunha zona gris na diagnose de tot plegat (todo xunto, todo combinado). Algo se nos escapaba. Por primeira vez desde que teño uso de razón non tiña fundamentos para explicar o comportamento da poboación galega a ningún catalán/a curioso/a. Creo que atopei unha das chaves do asunto:

Pero -ao que vou- todo ese esterco contaminado e contaminante botado polos predecesores dos que agora chegan á Xunta pra convertela nunha compañía de demolicións, limpeza étnica e mamporreo, todo iso, lonxe de dárelles réditos eleitorais, volvíase contra diles, e o BNG medraba como pantrigo en forno de leña. Daquela, por qué as mintiras que naquela altura cuspían no ar caíanlles de volta na cara? Por que non lles valeron entón, e sí que lles valeron en troques agora? Xa sei: os erros e desviacións na acción de goberno deron pé para os adversarios manipularen a credulidade da xente desencantada. Sexa. Tamén sei: o BNG divorciouse dos sectores máis activos e reivindicativos das "camadas populares", que eran a fonte máis san e o alicerce máis rexo da sua forza. Sexa tamén -malia que isto, reitero, esprica a desafección ao BNG, non a afección ao Pepé. Mais hai outro fenómeno sociopolítico determinante. No período dos oitenta e boa parte dos noventa, o pobo e a cidadanía galega estaban a seguir o curso dun proceso de descolonización ideolóxica e cultural, un proceso de desalienación identitaria e de clase no substrato popular, un retroceso do autoodio, a diglosia e demais manifestacións desa síndrome correctamente diagnosticada dende as Irmandades en diante. Un proceso de desalienación no que o Bloque andaba a desempeñar un rol sobranceiro. Neste último decenio, ese proceso inverteuse outravolta para seguir o curso dunha involución. As consecuencias están á vista, e non só no escenario electoral, nin moito menos.

Eis o fenómeno que reclama primordial atención de calquera analista social que se precie, a doenza subxacente que cómpre diagnosticar e tratar. Cun artefacto político "moderno e competitivo"? Pois non: co artefacto acaído para desalienárense as clases dominadas e subalternas da nosa nación, a búsola que marque o norde dos combates emancipadores do pobo galego nesta nova etapa do longo ciclo histórico da nosa autodeterminación na modernidade que inda non rematou -mal que lles pese aos posmodernos "fillos de Marx e CocaCola".

Recomendo o artigo completo do Beiras.

Aquest dies he llegit moltes anàlisis dels resultats de l'1-M. Avui mateix Xabier Vázquez Pumariño li dóna un bon repàs al bipartit. Jo podia entendre perfectament per qué ha baixat el recolzament al PSOE-BNG. El que em costa més d'entendre és com dimonis el PP ha mantingut els seus vots (i puja a les ciutats, el futur de Galiza!).

Fins avui he tingut la sensació de l'existència d'una zona grisa en la diagnosi de tot plegat. Alguna cosa se'ns escapava. Per primer cop des de que tinc ús de raó no tenia fonaments per explicar el comportament de la població gallega a cap català/ana curios/a. Crec que he trobat una de les claus de l'assumpte:

Però -on anava- tots aquests fems contaminats i contaminants llançats pels predecessor dels qui ara arriben a la Xunta per convertir-la en una companyia de demolicions, neteja ètnica i mamporreo, tot això, lluny de donar-los rèdits electorals, es tornava contra ells, i el BNG creixia com el pa de blat al forn de llenya. Llavors, per què les mentides que aleshores escopien a l'aire els hi queien a la cara? Per què no els hi va servir aleshores, i sí que els hi serveixen en canvi ara? Ja sé: les errades i desviacions a l'acció de govern han possibilitat que els adversaris manipulin la credulitat de la gent desencantada. Sigui. També sé: el BNG s'ha divorciat dels sectors més actius i reivindicatius de les "camades populars", que eren la font més sana i el fonament més sòlid de la seva força. Sigui també -malgrat que això, reitero, explica la desafecció al BNG, no l'afecció al Pepé. Però hi ha un altre fenòmen sociopolític determinant. Durant el període dels vuitanta i bona part dels noranta, el poble i la ciutadania gallega va seguir el curs d'un procés de descolonització ideològica i cultural, un procés de desalienació identitària i de classe al substrat popular, un retrocés de l'autoodi, la diglòsia i altres manifestacions d'aquesta síndrome correctament diagnosticada ja des de les Irmandades. Un procés de desalienació dins del qual el Bloque portava un rol de referent. En aquest últim deceni, aquest procés s'ha invertit de nou per seguir el curs d'una involució. Les conseqüències són a la vista, i no només a l'escenari electoral, ni molt menys.

Vet aquí el fenòmen que reclama primordial atenció de qualsevol analista social que es consideri com a tal, la malaltia subjacent que cal diagnosticar i curar. Amb un artefacte polític  "modern i competitiu"? Doncs no: amb l'artefacte adequat perquè es desalienin les classes dominades i subalternes de la nostra nació, la brújola que marqui el nord dels combats emancipadors del poble gallec en aquesta nova etapa del llarg cicle històric de la nostra autodeterminació en la modernitat que encara no ha acabat -encara que els faci mal als posmoderns "fills de Marx i CocaCola".

Recomano l'article sencer d'en Beiras.