Safari Orquestra: fin da fin de festa | fi de la fi de la festa

Máis dunha semana despois xa non sei se ten sentido seguir facendo reportaxe musical. Aínda así vou tentar continuar o fío:

As do domingo 10 e luns 11 foron as mellores xornadas de concertos.

Foi unha mágoa chegar tarde a Praza de Santa María o domingo, porque o pouco que oín de Chambao deixoume co mel nos beizos. “La Mari” ten moita máis maxia que a que me tiña transmitido nos discos, que nunca me acabaran de gustar. Claro que a compaña e a conversa dun bo amigo xustificaron suficientemente o retraso.

Porén, o show de Muchachito puiden gozalo de comezo a fin. Un novo exemplo do que, segundo miña nai oíu na Radio 3, se podería calificar como "Son Barcelona". Para entender o nome de Bombo Infierno só había que estar alí e ver que ao bo do rapaz non lle paraba quedo o pé, dándolle ritmo frenético á maioría das cancións. Mesmo se atreveu cunha versión de Alaska! Pouco tardei en conseguir un disco seu, e agora acompáñame e anímame nas viaxes metropolitás.

E por fin, despois de moitos intentos fallidos, entre eles o do Festigal, o luns puiden coñecer o que é realmente a Safari Orquestra, alén da versión do Andrés do Barro. Moito máis experimental do que agardaba e tamén moito máis interesante. Música elegante, boas letras en galego, a baixista Laura (ese ícone peculiar) e o gran Ruliños no saxo, ou sexa, unha marabilla.

De volta cara a casa, despois de felicitar a Mike Rolling, poidemos escoitar as últimas cancións de LLuis LLach. E, na última noite, cumpriuse a proposición “San Froilán => choiva”.

Aquí remata esta crónica retrasada. Entre o 11 e o 22 pasaron moitas cousas que me gustaría contarvos. Algunha posiblemente quedará aquí reflexada, e o resto pasará ao apartado das lembranzas difusas.


Més d’una setmana després ja no se si té gaire sentit seguir fent reportatge musical. Tot i així vaig a intentar continuar el fil:

Les de diumengre 10 i dilluns 11 van ser les millors jornades de concerts.

Va ser una llàstima arribar tard diumenge a la Praza de Santa María, perqué el poc que vaig sentir de Chambao em va deixar amb la mel als llavis. “La Mari” té molta més màgia que la que m’havia transmés als seus discos, que mai m’havien acabat d’agradar. Clar que la companyia i la conversa d’un bon amic justificava suficientment el retard.

Tanmateix, el show de Muchachito sí que el vaig poder gaudir de principi a fi. Un nou exemple del que, segons ha sentit la meva mare a Radio 3, es podria qualificar com a "So Barcelona". Per entendre el nom de Bombo Infierno només havies de ser allà i veure que aquell noi no podia parar de moure el peu, donant-li un ritme frenètic a la majoria de les cançons. Fins i tot es va atrevir amb una versió de l’Alaska! He trigat poc en aconseguir un disc seu, i ara m’acompanya i m’anima als viatges metropolitans.

I per fi, després de molts intents, entre ells el del Festigal, dilluns vaig poder conèixer què és realment la Safari Orquestra, més enllà de la versió d'Andrés do Barro. Molt més experimental del que m’esperava i també molt més interesant. Música elegant, bones lletres en gallec, la baixista Laura (aquesta icona peculiar) i el gran Rulinhos amb el saxo, o sigui, una meravella.

Tornant cap a casa, després de felicitar Mike Rolling, vam poder sentir les darreres cançons d’en LLuis LLach. I, l’última nit, va confirmar-se la proposició “San Froilán => pluja”.

Aquí s’acaba aquesta crònica retrasada. Entre l’11 i el 22 han passat moltes coses que m’agradaria explicar-vos. Alguna posiblement quedarà aquí reflexada, la resta passarà a l’apartat dels records difosos.

Músicas posíbeis: Marlango – automatic imperfection (2005)